HISTÒRIC DE COM VAIG ACABAR L'ANY

A dos mesos d'acabar l'any, em vaig estrenar fent la meva primera cursa de muntanya (la Neardental) a Capellades, en modalitat de marxa (caminant) res de corre. Em va agradar molt, molt bones sensacions i molt satisfet de la marca 1h.56min. Tot i està catalogada de caminada popular i només rebíen trofeu les categoríes i la general absoluta de la modalitat cursa (corrent) es va respirar un bon ambiènt, però, amb un gran punt d'esperít competitiu, jo, vaig poder fer una bona sortida i col·locar-me molt bé, deseguida anava quart, mica en mica avans d'arribar a la meitat de cursa ja anava tercer, avançant corredors de la modalitat cursa que més que corre caminaven agotats pel començamen explosiu de la cursa. Vaig acabar tercer.
Una setmana desprès d'aquesta, vaig correr al Raid de Cal Marçal amb b.t.t. no va anar malament, sent aquesta, finalment la meva última carrera de l'any.

A partir d'aquest punt vaig fer una parada del ciclisme, la meva vida personal, va canviar molt, em sorgí la oportunitat de canviar de feïna, sense pensar-ho, sabent que potser sacrificava la meva passió, el ciclisme, però tenía que fer-ho. A vegades hi han prioritats majors.

Incorporat a la nova feïna, canvis de metode de treball, etc..., aprenetage de mil coses cada dia, em demanava dedicació i consentració per agafar el fil a la nova empresa. Així que no em deixava consentrar amb el ciclisme, el meu cos no s'adaptava a la nova feïna facilment. El meu cap desconsertat, neguitós d'ànims, no tenia ganes de pujar sobre aquella màquina que tant em motivava sempre....
Era clar que tenía que parar descansar i reordenar la vida tranquilament i pausadament.

De mutu acord amb l'entrenador i l'equip varem decidir, parar, retirar-me dels últims objectius del 2011 i que el 2012 sería un altre any.

Difíl aixó de llençar la tuballola, però, no hi havia altre solució. Una de les alegrías al decembre fou que varem començar un llarg camí amb la Gemma amb un objectiu clar, ser felisos per sempre. Varem anar viure junts a Capellades, convertin-me amb Capelladí. Aquest fet em fou un esclat d'alegría i felicitat que em deixar en segon plà el malsont de no està al cent per cent per pràcticar ciclisme, aquell esport que hi havia dedicat la vida, que tan m'ha havia ensenyat i recompençat, llavors no era compatible amb el gran pas positiu cap al meu futur personal i econòmic.

Aquesta crònica no la vaig redactar en present, sino, que poc a poc he anat escrivint línias, fins el dia d'avui, m'ha costat mesos poguer ordenar el cap i expresar-me. Per sort he pogut parlar en passat, ara començaré aviat les cróniques del present i futur, que tornan a ser positivas.

Gràcies aquells que em seguiu i llegiu les meves cròniques, aquella gent, que tot aquest hivern parat, sense bici, m'ha ajudat a lluitar al meu costat per superar aquesta pausa que m'ha tocat sicològicament. Gràcies a tots aquest especials per tornar-me a reactivar i fer-me creure amb mi mateix que puc començar a treballar de nou per continuar aconseguir reptes i objevtius sobre la meva màquina.